LA HIPOCRESIA PORTADA AL LÍMIT (article per l'edició digital d'El Triangle)

L’anterior setmana vam conèixer la indemnització, prejubilació, pensió… diguem-li pel nom que vulgueu, o a lo millor és tot a la vegada, del conseller delegat del BBVA: 85 milions d’euros. El primer fet que ens mostra aquesta notícia és que no podem demanar cap canvi als mateixos que ens han portat a la situació de crisi econòmica actual. I que, encara menys, els hi podem demanar un canvi regint-se en valors com l’ètica i la moralitat. Així, l’única solució per a aquests casos és la regulació, primera pedra necessària per construir un model alternatiu al capitalisme salvatge.
Capitalisme representat en la seva màxima potència pels alts directius de la banca. Personatges que en el moment de l’inici de la crisi van amagar-se, i fins i tot camuflar-se, amb expressions del tipus “cal un parèntesi de l’economia capitalista de lliure mercat” (Díaz Ferran, president de la CEOE). Però que ràpidament han tornat a sortir (en alguna cosa hem fallat tots plegats, no hem aconseguit que s’amaguin més temps per vergonya) a primera línea per donar les seves receptes a la situació.
Per aquest motiu vull recordar que a finals d’abril el centre d’estudis del BBVA va donar a conèixer una proposta de nou contracte indefinit. Un contracte amb una rebaixa de la indemnització per acomiadament, indemnització que augmentaria progressivament fins arribar als 24 dies per any treballat (actualment són 45 dies). Aquest contracte ens el van voler vendre com un instrument per fer front a la dualització del mercat laboral de l’Estat espanyol. Si em permeteu, curiosa manera de fer front a la dualització, segregant les condicions segons el moment d’entrada en el mercat laboral. Ja que, no ens enganyem, aquesta recepta anava dirigida (amb tot el carinyo i l’amor, com diu un bon amic) cap als joves.
Aquesta proposta d’abaratiment de l’acomiadament i polarització del marcat laboral ha esta feta des de la mala fe de bon inici. Però si a això li afegim la notícia de l’indemnització milionària al conseller delegat, el nivell d’hipocresia arriba a nivells insostenibles. Es més necessari que mai començar a regular els sous i indemnitzacions dels alts càrrecs de la banca. Hem de tornar a portar el debat a la necessitat de regular l’economia especulativa, la causant d’aquesta crisi. Perquè trigarem a tenir una altra oportunitat de fer front a aquests pocavergonyes.

VINE A L’1 DE MAIG!!

He demanat permís a una amiga i companya de l'avalot per manllevar-li un poema.

Com ja sabeu, ja està aquí l’1 de maig,
el dia dels treballadors i les treballadores, de tots i totes
el dia per cridar pels nostres drets, socials i laborals
el dia de la lluita i de l’esperança, davant la crisi i la incertesa
el dia per recordar vells companys, i agrair els que tenim
el dia per enterrar vells sistemes caducs, i proposar-ne de nous
el dia en què la patronal no ens manarà, nosaltres l’hi exigirem!
el dia en què demanarem més crèdits per les famílies, que els bancs no ens estafin més!
el dia en que reivindicarem uns salaris dignes, cap contracte per menys de 1.000 euros!
el dia en que remarcarem el nostre dret a l’habitatge, no som sardines!
el dia en que lluitarem pel dret a la formació, perquè el saber ens farà lliures!
el dia en què denunciarem les empreses de serveis integrals, regulem la subcontractació!
el dia en què cridarem en contra les discriminacions, perquè tots som iguals!
el dia d’homenatge a aquells que van lluitar, perquè avui seguim reivindicant unes condicions més dignes.
En definitiva ,el dia en que enterrarem velles promeses, per fer créixer noves accions.

By; G.B.

No calen més paraules.

Després de molt de temps sense escriure res, aquesta nit quan he arribat a casa he pensat que ja era hora d'intentar tornar a escriure i expressar tota la indignació i ràbia que sento per la situació de la planta de Nissan a Barcelona. Com molts sabreu, la direcció de Nissan fa un parell de setmanes va informar públicament de la seva intenció de presentar un ERO per rescindir 1.680 contractes, gairabé el 40% de la plantilla. Aquest expedient és una barbaritat, una animalada d'unes dimensions imcomprensibles. Com pot fer això una empresa que porta 4 anys seguits de beneficis en una planta de les més competitives que te? La sensació compartida per tothom és què l'empresa vol aprofitar la cojuntura econòmica per tenir encara més beneficis. També vull assenyalar que l'expedient pot arribar a afectar a gairabé 10.000 llocs de treball, si tenim en compte les subcontractes i externalitzacions. És a dir, ens trobem amb la pitjor noticia que ha rebut el teixit industrial català en molt temps.

Tot això ja dona prou motius per indignar-se i preocupar-se. Però, des del meu punt de vista el pitjor és l'estratègia de l'empresa. Com pot ser que encara no hagi presentat l'ERO? Des de quan notifiques l'intenció de presentar un expedient i no el presentes quan han passat gairabé 15 dies? Quina és l'intenció de l'empresa? Totes aquestes preguntes me les plantejo perquè no puc creure que no siguin conscients de la situació d'incertesa i de por qué estàn generant als treballadors i treballadores de Nissan. Vull recordar que unes de les definicions de terrorisme és la dominació a partir del terror. Crec que no fa falta fer cap comentari més.

Ara és el moment dels treballadors i treballadores, ara és el moment del sindicalisme. No podem acceptar aquesta situació i toca lluitar més que mai. També és el moment per que actui el poder polític (aquest tema mereix un altre post, al igual que mereix un altre post el ministre d'indústria, COM ES POT TENIR TANTA BARRA I TAN POCA VERGONYA). Per això us animo a que demà a dos quarts de set participeu de la manifestació que sortirà de plaça Urquinaona en contra de l'ERO de la Nissan.

8 DE CADA 10 DONES JOVES QUE TREBALLAN AL SECTOR PÚBLIC SÓN TEMPORALS

Avui repasant unes dades sobre condicions d'ocupació a Catalunya el tercer trimestre del 2007 constato que com sempre la temporalitat continua sent un greu problema entre els joves. El 43,8% dels joves entre 16 i 29 anys tenen contractes temporals, ara per desgracia no deixa de ser una constatació de la realitat que ctots coneixem. Però disgregant aquestes dades et comences a trobar elements certament preocupants. En primer lloc ens trobem que en el sector privat la taxa de temporalitat és d'un 42'4% mentre que en el sector públic és d'un 64'9%, és poc argumentable aquesta diferència de 20 punts a favor de la privada en un dels elements que caracteritza per desgràcia la precarietat laboral juvenil. Però el que és encara més frepant (m'encanta aquest mot) són les diferències per gènere; en el sector privat el 43'2% dels homes joves pateixen temporalitat mentre que la taxa entre dones és d'un 41'3, és a dir un empat tècnic en precarietat, en el sector públic la taxa de temporalitat entre els homes joves és d'un 47'8%, el de les dones d'un 78'3. Això no és que no es pogui argumentar sinó què és impresentable.
Que 8 de cada deu dones joves que treballan en el sector públic estiguin amb contracte temporal significa un greu suspens en IGUALTAT a les administracions catalanes. No se si ens trobarem moltes més sorpreses quan és realitzin els plans d'igualtat, però amb aquesta dada de temporalitat i el que és més greu les desigualtats de gènere que mostra s'ha d'acabar.

SUSPENS EN IGUALTAT AL SECTOR PÚBLIC

SALVADOR SEGUÍ, EL SINDICALISME TRANSFORMADOR I COMPROMÉS

Ahir vaig anar a l'acte que realitzaba la plataforma Sindicalistes X la Sobirania en memòria d'en Salvador Seguí "el noi del sucre". L'acte és va realitzar a la Rambla del Raval cantonada amb el carrer Sant Rafael, on aquest sindicalista va ser assessinat per pistolers de la patronal fa 85 anys.

Els organitzadors van portar a l'historiador Oriol Junqueras perqué fes un breu parlament que ens situes en el moment històric i en la figura en concret.

El parlament va ser molt interessant, però va haber-hi un moment que em va fer reflexionar entorn de l'actualitat sindical i del paper dels sindicats (que vol dir dels i de les sindicalistes) en les reivindicacions i les actuacions que és realitzen per aconseguir aquests objectius.

L'Oriol Junqueras ens va explicar que durant la vaga de la Canadenca de l'any 1919, vaga que va durar mesos i que es un dels referents de la història del moviment obrer del nostre país i d'europa, quant finalment s'aconsegueix el compromís per part de l'empresa i del govern civil de satisfer les dues reivindicacions d'aquesta vaga, la jornada laboral de 8 hores i l'alliberament dels treballadors presos per la seva participació a la vaga és va celebrar una gran assamblea a la plaça de braus de plaça Espanya. En aquesta assamblea diversos treballadors van plantejar mantenir les mobilitzacions encara que s'habia aconseguit la promesa de satisfer les dues reivindicacions plantejades i per les que s'habia convocat la vaga. Aquesta voluntat de mantenir les mobilitazacions s'entenia pel fet de continuar generant les "condicions objectives per fer la revolució". Llavors va parlar en Salvador Seguí fent enmudir tota la plaça i va realitzar la següent reflexió; "Companys tots coneixem els esforços fets per arribar a aquesta situació. Ara el que heu de pensar és que si decidim seguir endevant amb la vaga aquesta nit les vostres dones i els vostres fills estaràn contents perqué us veuran. Però hi hauran moltes dones i fills que dormiràn sols perqué els seus marits continuaràn empresonats, heu de pensar en aquestes dones i els seus fills abans de pendre la decisió" ( heu d'entendre que he expresat la reflexió d'en Seguí de manera lliure a partir del que recordo de la xerrada d'en Oriol Junqueras). Finalment es va decidir desconvocar la vaga.

Crec que en Seguí amb aquest exemple concret mostra una manera de fer sindicalisme que ha format part de la tradició del nostre país i que també van representar els trentistas Aquest és el sindicalisme del que encara tenim molt a apendre.

El primer post, una miqueta de tot i de res

Es curiós, acabo de crear-me un bloc amb l’ajuda i supervisió d’un bon amic (l’Aleix) i la curiositat radica en que fa uns deu anys ell mateix em va ajudar a crear-me la meva primera adreça de correu electrònic. Ja se que pot semblar una casualitat tonta, però m’ha fet molta gràcia quan ell m’ha recordat aquest fet i em sembla una bona senyal. Gràcies Aleix.

Sincerament, m’ha costat molt decidir-me a fer un bloc, i no se ben be quin ha sigut el motiu. Suposo que la mandra condimentada amb una mica de vergonya. Però aquests últims mesos com a lector assidu d’uns quants blocs m’han acabat de decidir. I ara el que toca és constància (el primer consell que m’han donat alguns blocaires) i anar-li donant consistència poc a poc, si es possible. I el primer que vull fer es felicitar als companys i companyes de l’Avalot per haver recollit més de 55.000 signatures en el marc de la campanya “per un habitatge digne, signa”. De la campanya i de la proposta de llei de mesures urgents per l’habitatge segur que en tindrem ocasió de parlar més endavant en altres escrits. L’únic que vull fer ara és felicitar per l’esforç, l’energia i la voluntat mostrada per tirar endavant la recollida de signatures a centres de treball, universitats, centres de formació professional, mercats, parades de metro i tren, concerts i molts més llocs. Sou molt grans amics/gues.

És un post breu, però ja he tingut els meus primers problemes i he perdut la primera versió en l’intent de passar el document al word per passar-li el corrector d’ortografia. Segón consell que m’han donat escriu en el word i després l’enganxes.